TEMA 4

 
 
Audicions obligatòries:
 
 
W. A. Mozart, Simfonia núm. 40 (sencera)
 
L. Van Beethoven, Simfonia núm. 3 (sencera)
 
Recordeu que, encara que no siguin obligatòries, puc posar alguna de les audicions fetes a classe (per exemple el primer moviment de la 5a Simfonia de Beethoven, o alguna ària de La Flauta Màgica de Mozart).
 
– La Simfonia núm. 5 de Beethoven també estaria bé que l’escoltéssiu.
 
 
 
Periodització: encara que a les fotocòpies diu que el classicisme comença al 1750 (ho diu per ser coherent amb la fi del barroc), el cert és que abasta des del 1781 al 1800.
 
El 1781 Haydn va publicar els quartets de corda Op. 33, considerats la primera obra clàssica.
 
Definició de classicisme: "Classicisme és allò que hi ha de comú entre Haydn, Mozart i Beethoven", segons la Societat Internacional de Musicologia.
 
 
El classicisme musical i la il·lustració:
 
La música no és un art aïllat del conjunt dels fets i activitats del seu temps. La Il·lustració, el temps dels enciclopedistes, de les revolucions Francesa i americana, de la filosofia de Rousseau i Voltaire, etc., és una època optimista, que creu que la veritat és cognoscible (que es pot conèixer) i transmissible (d’aquí els esforços de les diverses enciclopèdies, la més famosa de les quals és l’Enciclpèdia francesa de Diderot i D’Allembert). També creu que l’ésser humà és bo per naturalesa i que és la societat i la educació els que l’espatllen. Així, la il·lustració provarà de "tornar a la naturalesa", i cercarà un llenguatge racional, clar, diàfan, natural, allunyat de la sofisticació i l’artifici del barroc.
 
 
El llenguatge musical del classicisme
 
La música del classicisme buscarà també aquesta "naturalitat" i racionalitat a través, bàsicament, de:
 
Ús dels recursos del llenguatge tonal (la tonalitat, que veurem al Tema 5): l’harmonia funcional s’imposa definitivament sobre el contrapunt. Cal destacar que els compositors veuen en l’harmonia la possibilitat de reflectir el drama a través de recursos merament musicals.
 
Simetria en les frases musicals: que seran, a part de simètriques, regulars en les seves proporcions. L’exemple més clar és el de la típica frase de 8 compassos, dividida en dues semifrases de 4 compassos cadascuna.
 
Experimentació en la instrumentació i exploració en el tractament dels recursos tímbrics (combinació dels instruments, etc.)
 
 
La Forma sonata com a gran troballa del classicisme musical.
 
 
Els compositors clàssics desenvolupen encara més aquesta forma, que ja venia del barroc, fent-ne una de les formes musicals més importants de la història de la música. A voltes també se l’anomena d’altres maneres, però això a nosaltres no ens interessa. La Forma Sonata és la forma musical que estructura el primer moviment (i de vegades el darrer) de la simfonia clàssica i romàntica, i també de la "Sonata clàssica" (aneu amb compte amb la terminologia, que és equívoca).
 
La Foma Sonata té una forma ABA’: està concebuda per contenir tot el programa de la teoria del drama. Segons aquesta, el drama es divideix en Plantajament, nus i desenllaç. En el teatre i l’òpera queda força clar en estar aquestes formes dramàtiques dividides en 3 actes.
 
 
Plantejament                          nus                        desenllaç
 
 
       A                                     B                             A’
 
 
Exposició                          desenvolupament          recapitulació (a voltes reexposició)       Coda (cúa)
 
 
A l’Exposició es presenten els temes musicals com si fossin personatges d’una novel·la. Normalment són dos temes contrastants. L’Exposició també es repeteix.
 
Al Desenvolupament els temes musicals són alterats, modificats, sotmesos a variació, com si patissin "problemes" o "ànsies". També es viatja harmònicament a regions cada cop més llunyanes (no patiu si no enteneu això darrer).
 
A la Recapitulació es tornen a mostrar els temes de A, però aquest cop amb els "conflictes musicals" resolts.
 
La Coda sol ser un passatge d’escàs interès musical, que serveix per a reforçar el sentit de tonalitat i de finalitat del moviment.
 
 
Proveu de sentir tot això escoltant el primer moviment de les simfonies núm. 40 de Mozart i de la 5a de Beethoven, tal i com vam fer a classe.
 
Pel que fa a la música vocal, la dividim en les dues categories de sempre: religiosa i profana.
 
En la categoria de música religiosa, com sempre, trobem la missa i l’oratori com a gèneres més importants. També s’escriuen motets, seqüències, cantates, etc.
 
Pel que fa a la música profana, s’escriuen bàsicament lieder (cançons), però el gènere més important és sens dubte l’òpera, de la que Mozart en fou un mestre. A classe vam veure (i escoltar) La Flauta Màgica, d’aquest autor. De fet no és exactament una òpera, sinó un singspiel (cantar i parlar), un espectacle dramàtic que enlloc dels recitatius té diàlegs parlats entre els personatges, com a la Sarsuela o als musicals.
 
 
 
 
 
 
 
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s