Les escales majors i menors. La tonalitat.

 
Bé, aquest tema és difícil de resumir aquí perquè no puc escriure llenguatge musical (partitures) al blog. Així doncs, us passo un enllaç on surten aquests continguts. No us hi perdeu, perquè hi ha més coses de les que jo he explicat:
 
Mireu on diu:
 
2.2 To i semitò;
2.3 Escales. Escala Major. Escala menor.
 
 
 
Pel que fa a la definició de tonalitat, crec que vaig dictar-ne una que deia així: "és un "centre sonor" a partir del qual s’organitza una composició musical. Les tonalitats poden ser majors o menors".
 
Per exemple: Simfonia núm. 40 en Sol menor (el centre sonor serà l’escala i els acords de Sol menor, dels quals la nota "sol" n’és la tònica).
 
Simfonia núm. 41 en Do Major (el centre sonor serà l’escala i els acords de Do Major, dels quals la nota "do" n’és la tònica.
 
 
Cal no confondre el terme "tònica", del que no he parlat a classe per no confondre-us, del terme "fonamental", del que sí que he parlat. Ara ho incloc al resum perquè en les fotocòpies o els enllaços us ho podeu trobar.
La tònica és la nota "central" de la tonalitat (en la tonalitat de Sol menor, és la nota "sol" i l’acord de "sol menor"), però una tonalitat pot tenir molts acords. En canvi, la fonamental és la nota "base" d’un acord (per exemple, en l’acord de re menor, és la nota "re".
 
Per exemple: la tonalitat de Do Major pot tenir els següents acords:
 
I Do Major; II Re menor; III Mi menor; IV Fa Major; V Sol Major; VI La menor; VII Si semidisminuït;
 
Doncs bé. La tònica de la tonalitat és la nota "do" i l’acord de "Do Major", però cadascun d’aquests acords tindrà una fonamental diferent:
 
I en l’acord de Do Major, la fonamental (i aquí coincideix amb la tònica) és la nota Do.
 
II en l’acord de Re menor, la fonamental és la nota Re (però la tònica de la tonalitat segueix sent Do).
 
III en l’acord de Mi menor, la fonamental és la nota Mi (però la tònica de la tonalitat segueix sent Do).
 
IV en l’acord de Fa Major, la fonamental és Fa (però la tònica de la tonalitat segueix sent Do), etc.
 
 
Històricament, la tonalitat s’explica a partir de:
 
a) Composició musical de melodies soles creades a partir d’una escala (com en el cas del cant gregorià o la música de trobadors, la música que anomenem monòdica). L’Edat Mitjana és l’època daurada d’aquest tipus de composició.
 
b) superposició de melodies que "sonen bé juntes" (la polifonia).
 
c) Descobriment que certes notes tocades o cantades simultàniament sempre sonen bé. Aleshores es crea un sistema: l’art del contrapunt. El Renaixement i el primer Barroc són les èpoques daurades del contrapunt.
 
d) Aquestes notes simultànies que sempre sonen bé s’organitzen en "blocs sonors" anomenats acords.
 
e) La composició comença a tenir en compte aquests blocs sonors, i a organitzar-los al voltant del seu "centre": es crea un sistema nou: és l’art de l’harmonia. El Classicisme i el primer Romanticisme són les èpoques daurades de l’harmonia.
 
d) Els compositors acaben abandonat l’harmonia perquè creuen haver-la exhaurit (principis del s. XX)
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s