Tema 6, resum.

 

 

TEMA 6: La música del Romanticisme i el nacionalisme musical.

 

Periodització: Segle XIX

 

Audicions obligatòries:

 

– Richard Wagner: Preludi del Tristany i Isolda.

– Manuel De Falla, Noches en los jardines de España

 

         Terme Romanticisme i romàntic: el romanticisme expressa a través de les emocions "l’essència anímica” Liszt diu que: “la música encarna el sentiment sense forçar-lo”.

         Què signifiquen històricament? Confrontació entre clàssic i romàntic.

         Conceptes cabdals del Romanticisme: recuperació del passat (món medieval (novel·la gòtica i de terror), primacia de la música (autonomia d’aquesta, idoneïtat del discurs musical per a expressar allò inexpressable amb paraules, la música com un metallenguatge deslligat del món dels objectes i de les arts figuratives i imitatives), recuperació de la cançó popular; contraposició del nord i el sud; imaginació (persecució d’allò inabastable, transcendent)  vs racionalitat; idealisme; dissolució de totes les arts en una, simbolisme i manca de claredat.

         Cal parlar de “romanticismes”, més que de “romanticisme”: corrent conservadora i lliberal (Brahms i Mendelssohn vs Berlioz i Liszt)

         Consideracions entre literatura i música. Poesia al servei de la música. Grans poetes posats en música.

         Adveniment i consolidació de la burgesia.

 

El Lied (plural lieder), es tradueix normalment per cançó.

 

Per influència de la balada (poema llarg que alterna la narració i el diàleg) el lied estròfic guanya extensió i tractament emocional dels textos. El piano es converteix en un copartícep de la veu, no és un simple acompanyament.

El lied és al servei, doncs, de la literatura, i sovint amb elements nacionalistes i populars (Goethe, Heine, Rückert, Byron, alguns dels poetes més importants posats en música al lied).

Beethoven al 1816, és el primer que concep un cicle de lieder sense interrupcions, amb idea de coherència textual.

Schubert comença a escriure cicles de lied homogenis en un mateix poeta cap el 1820.

 

 

 

 

Franz Schubert (1797-1828).

 

Fill d’un mestre d’escola a Viena, es dedica a la composició plenament a partir d’exercir també com a professor durant 3 anys. Aprèn música al Konvict, una mena d’internat per a nens que dóna força rellevància a l’aprenentatge de la música. Va viure només trenta-dos anys, lluitant sempre entre la misèria i les privacions; fins i tot va haver de vendre’s el piano, i componia amb una guitarra. Cal pensar que treballava moltíssim, i només en un any (1815) va escriure 144 cançons (en va escriure 600).

Schubert està especialment dotat per a la melodia, aproximant-se sovint a la cançó popular; també cal destacar la varietat de situacions anímiques i dramàtiques que tractà.

El piano no es limita a un acompanyament, sinó que sovint reflecteix una imatge pictòrica del text (exemple, Gretchen am spinnrade: la figuració pianística suggereix el moviment de la roda).

Les formes musicals sempre s’adapten a les exigències textuals. Cal pensar en la diversitat de poetes que musica: Goethe, Wilhem Müller, H. Heine, Novalis, Schiller, Schlegel, Rückert, etc.

 

* Audició de Heidenröslein.

 

Robert Schumann (1810-1856).

 

Fill d’un llibrer, els seus primers estudis són de dret, i havia de convertir-se, en tres anys, en un gran virtuós de piano, encara que per aquell temps tenia ja 20 anys i molt poca formació pianística i musical en general. Representa el corrent més inquiet i apassionat del romanticisme. Molts dels seus lieder són sobre temes amorosos, sobretot a partir del seu matrimoni amb Clara Wieck. Cal destacar la seva inclinació literària (el seu pare era el traductor de Walter Scott), i ell cercava la manera de conjugar les seves dues passions.

El 1832 la seva vida pianística es veu truncada per la paràlisi parcial provocada per…? però la seva vida com a crític i compositor ja anava endavant.

Schumann posa música a poetes molt diferents, també: Heine, Rückert, Byron, etc. i pretén , segon ell diu a la Neue Zeitschrift für Musik (1840) “la recreació dels efectes més delicats del poema a través d’una subtil realització musical.” I parla també de la relació entre la veu i el piano “la veu cantant no és autosuficient en sí mateixa; no pot portar la totalitat de l’expressió sense ajut”; la part del piano ha de fer-se càrrec dels canvis de sentit i d’expressió del text.

Posteriorment, i després de compondre la resta de la seva producció musical (simfonies, música de cambra, una òpera, etc.) va haver de deixar progressivament les seves activitats musicals per el seu trastorn mental i nerviós, essent internat en un hospital psiquiàtric on moria el 1856.

 

  • Audició del lied Hör’ich das Liedchen Klingen, de Robert Schumann.

 

Vaig comparar el lied germànic i les tendències italianitzants, rossinianes, als països mediterranis.

 

* Audició de Lagrime mie, de Ferran Sors (1778-1839).

 

 

Característiques del llenguatge romàntic, sobretot instrumental:

 

         Incorporació de canvis de dinàmica i temps.

         Utilització del rubato.

         Enriquiment del timbre i eixamplament de les orquestres.

         Enriquiment de l’harmonia; el canvi d’actitud dels romàntics genera un afany de novetat a tots els nivells: formalment, les obres s’eixamplen (pensar en la magnitud de les simfonies de Berlioz o Bruckner, per exemple o en les òperes de Wagner). L’harmonia viatja a tonalitats cada cop més llunyanes, trobant relacions acòrdiques noves i sorpresives fins arribar a l’esgotament de la tonalitat. El progrés cap a nous colors tímbrics (noves combinacions dels instruments) i harmònics entès com a l’assoliment progressiu de la llibertat en front els convencionalismes formals tradicionals. Els compositors comencen a detallar el que demanen a les partitures, deixant cada cop menys coses al caprici dels intèrprets.

         Música programàtica.

         Relació burgesia/espectacle musical: fundació de teatres, conservatoris i generalització de l’educació musical entre les famílies benestants.

 

* Els instruments van creixent en tessitura, a part de les noves invencions. Els instruments de vent guanyen registre agut i greu i seguretat en l’afinació i les agilitats. L’oboè, per exemple, passa de tenir 5 a 14 claus. Progrés en el clarinet, invenció del saxòfon i el clarinet. Recuperació i millorament de l’arpa.

* Eixamplament de les orquestres en sonoritat (nombre de músics) i riquesa tímbrica (incorporació de nous instruments). Cal pensar que Beethoven disposava d’una orquestra, a la 7ª i 8ª simfonies, de 4 violins primers. Berlioz, el 1842, en demana 21.

 

Diferències entre la música pura i la música programàtica (de programa).

 

– La música pura és aquella que no té referències a elements aliens a ella mateixa.

– La música programàtica és refereix a coses alienes a ella mateixa, com un Poema Simfònic.

 

 

La Simfonia romàntica.

 

         Es desenvolupen dos models simfònics romàntics, ambdós a partir de Beethoven: la música pura i la programàtica.

         La simfonia és la màxima aspiració del compositor alemany: concepte de música absoluta. El món germànic considera cada cop més com la simfonia el seu ideal musical en front de l’òpera, que considera de segona categoria (cal pensar en la fallida dels alemanys en la recerca d’una òpera nacional: no és que no els agradés l’òpera, sinó que no se’ls donava bé.

         Els compositors romàntics intenten defugir el model de Beethoven. Pervivència de la forma sonata en Mendelssohn, que, d’alguna manera, accepta els contorns de la simfonia de Beethoven, però omplint-los amb un contingut més modest.

 

Felix Mendelssohn

 

Cal destacar l’anècdota de que li va ser negada la plaça de director de l’escola de cant de Berlín perquè era jueu.

Activitat: la simfonia núm. 4, “italiana”.

Sense pertànyer plenament al tipus de música programàtica, la simfonia “italiana” entra dins el gènere de la “postal”, inspirada en geografies, com la “escocesa”, però essent, com ell deia, “una expressió del sentiment més que de la pintura”.

 

Cal veure la pervivència de la forma sonata tal i com va ser explicada.

 

Música programàtica.

 

         La Obertura de Mendelssohn.

 

* Obertura Meeresstille und glückliche Fahrt, (Mar en calma i pròsper viatge), basat en els poemes de Goethe Un silenci profund regne dins l’aigua i El núvol marxa, el cel esdevé clar.

 

Un silenci profund regna dins l’aigua,

Reposa l’oceà sense moviment,

El trist navegant mira

La superfície llisa al seu voltant.

No bufen els vents per cap costat,

Regeix el silenci de mort, l’horror!

En una tan gran, tan amplíssima zona

No es mou, no batega ni una onada.

 

El virtuosisme instrumental.

 

         Cap els anys 20 entra com un nou estil considerat coma a diví i genial. Arquetip de música genial, solitari en la seva grandesa. Liszt, Chopin, Paganini o Sors.

 

Elements que convergeixen en el virtuosisme instrumental:

 

1.      La evolució tècnica dels instruments (pensar en el piano com a instrument romàntic per excel·lència, i que guanya en sonoritat, pes i agilitat).

2.      La necessitat social del desenvolupament instrumental (el poder adquisitiu de la burgesia, el paper de la música en l’educació masculina i femenina, etc.)

3.      La transcendència del fenomen del virtuosisme: el virtuós i el seu art esdevenen transcendents, és a dir, divins, més que humans (cal pensar en el culte a la individualitat i a la personalitat, com per exemple a la de Beethoven, Napoleó, Byron, etc.)

 

Frédéric Chopin (1810-1849)

 

Ve escriure dos concerts per a piano, estudis, preludis, nocturns, valsos, etc.

Polonès de naixement,  va viure a París des de molt jove, però mai no va oblidar els aires musicals del seu país (pensar en les poloneses). Era concertista de piano, però no feia grans gires, com Liszt, sinó que es dedicava a oferir recitals íntims amb poques persones. La seva profunda sensibilitat es transmetia a la seva tècnica pianística, diàfana i íntima. Els seus preludis adopten la forma dels del clave ben temprat de Bach, però portant-los molt més enllà en quant a ambició musical.

 

* Audició del Nocturn núm. 1 de F. Chopin.

 

Franz Liszt

 

Va néixer a Hungria, i va estudiar amb Czerny. Als 11 anys va començar la seva carrera de pianista arreu d’Europa, encara que preferentment vivia a París. Cap el 1848 marxà a viure a Weimar (com Goethe i Beethoven), on va fer molta amistat amb Wagner (aquest es casaria amb la seva filla). Allà va fundar l’anomenada “Nova Escola Alemanya”, i finalment aniria a viure a Roma on rebria les Ordres menors.

La música de Liszt ve marcada pel virtuosisme quasi inversemblant, però al mateix temps per allò que anomena la “recerca d’una poesia” musical.

 

* Audició de la Rapsòdia hongaresa núm. 6, de Franz Liszt.

 

Els concerts per a piano

 

         El concert (explicar què és [diàleg entre el solista i l’orquestra, destacament del paper del virtuós]) es converteix en la peça més important del repertori del virtuós. Sovint els concerts anaven dedicats, i l’intèrpret els passejava per les sales de concerts. El concert com a “propietat” de l’intèrpret a qui anava dedicat.

 

*Audició del primer primer moviment del concert per a piano de F. Chopin. Veure com està escrit en una variant de la Forma sonata.

*Audició de la Gran Obertura de Mauro Giuliani, per a guitarra (4rt B i 4rt C)

 

 

Música Vocal: l’Òpera

 

Àmbit italià i mediterrani

 

Cal considerar que l’òpera italiana, en les seves modalitats seria i buffa (còmica), dominaven l’escenari europeu – a excepció, potser, de França – a la segona meitat del s. XVIII. Rossini està totalment de moda al continent als anys 20 i 30, uns anys en què el gènere operístic té una gran dimensió social. El músic italià esdevé un model total, però als 60 hi ha una reacció contrària, antiitalianitzant, a Alemanya  i a França, arrel també de l’auge de la seva òpera nacional.

 

Beethoven, dos anys després diu que “la seva música [la deRossini] s’ajusta perfectament a l’esperit frívol i sensual d’aquests temps i la seva productivitat és tan gran que necessita setmanes, mentre que els alemanys necessitem anys per a escriure una òpera”.

Donizetti i Bellini

 

* Audició de l’Obertura de El barber de Sevilla, de G. Rossini.

 

Donizetti i Bellini utilitzen els cors generosament i fins i tot acompanyant a l’uníson als solistes en moments especialment dramàtics. En general, ambdós compositors conceben la seva música dins l’estil del bel canto.

 

  • Audició del recitatiu i l’ària Casta diva de Bellini

 

Verdi implica un canvi absolut: al tractament dramàtic del llibret; treballa amb altres tipus de cantants. També dóna més importància a l’element orquestral.

 

* Audició de l’escena i aria È strano…A! de Verdi (núm. 4 de La traviata).

  • Audició de l’ària Libiamo, ne’lieti calici (núm. 2 de la traviata).

 

L’àmbit germànic

 

         Representat únicament pel controvertit Richard Wagner, aquest prova de engegar una renovació de l’òpera, a la que considera “l’obra d’art total” per la confluència d’arts que s’hi dónen (música, poesia, teatre, escenografia, etc.).

Wagner escull com a arguments de les seves obres temes relacionats amb la mitologia nòrdica i amb la literatura medieval (sobretot dels cicles artúrics). Té un component nacionalista alemany que al segle XX serà aprofitat pel nazisme.

 

  • Audició del Preludi de Tristany i Isolda.
  • Audició de La cabalgada de les valquíries (4A i 4B)
  • Audició del lied Traume (4B i 4C).
  • Audució del lied  Schemerzen (4A)

 

Sessió 5: El nacionalisme musical.

 

 

Periodització: mitjans del segle XIX fins mitjans del segle XX

 

 

 

Sovint, els compositors nacionalistes s’inspiren en elements del folklore autòcton i en la cançó popular i tradicional per a les seves creacions.

El nacionalisme musical es fa especialment important en aquelles nacions que no tenen un pes específic important en la creació musical. Cal destacar, bàsicament, Espanya, Rússia, els països escandinaus i Bohèmia.

 

Pel que fa a Espanya, l’autor més important és sens dubte Manuel de Falla (veure detalls a les fotocòpies).

 

  • Audició de Noches en los jardines de España, de M. De Falla (4C).
  • Audició de fragments de El amor brujo, de M. De Falla.

 

Altres autors destacats de la música nacionalista espanyola són els catalans Manuel Granados i Isaac Albéniz.

 

Pel que fa als països Escandinaus (no parlaré ni de Rússia ni de Bohèmia), cal destacar E. Grieg.

 

         Audició d’El matí , de Peer Gynt, de E. Grieg.

         Audició de La mort d’Åse, de Peer Gynt, d’E. Grieg.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Tema 6, resum.

  1. Joan ha dit:

    a part de les dues audicions obligatòries pot ser que n’entri alguna altra? :S

  2. Xavier ha dit:

    No, no en posaré cap altra. Ni tan sols les que vaig posar a classe.

  3. Miguel ha dit:

    Xavi no em sona haver fet l’apartat de música pura i música programàtica… segur que l’hem fet? És que jo no he faltat.

  4. Xavier ha dit:

    Segons els meus apunts, ho vam fer el dia 31 de març. De tota manera és fàcil: dins la música simfònica hi ha dos tipus: la "pura" (música que no remet a res, que es té a ella mateixa com a finalitat) i la música "programàtica" (de programa), que és la que sí que remet a coses més enllà d’ella mateixa. És el cas del "poema simfònic", en el que el compositor s’inspira en un poema per compondre la música, i li dóna el mateix nom. A classe vaig posar una obertura de Mendelssohn que és una mena de poema simfònic. Està basada en dos poemes de Goethe i intenta plasmar-los musicalment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s