Tema

La música pop-rock

 

Audicions obligatòries per l’examen del dia 5 de desembre:

 

Elvis Presley, Jailhouse Rock

The Beatles, She loves you

Rollin Stones, Simpaty for the devil

Jimmy Hendrix, Woodoo child

Deep Purple, Smoke on the water

Bob Dylan, Like a Rolling Stone

Supertramp, The logical song

The Police, Roxanne

OMD, Enola Gay

Michael Jackson, Thriller

 

 

 

 

LA MÚSICA DELS SEGLES XX I XXI

 

La música culta.

 

Audició Obligatòria:

 

Igor Stravinsky, La consagració de la primavera

 

 

 

 

La transició cap el segle XX: els “ismes”

 

         Trencament i esgotament del llenguatge tonal després de Wagner.

         Cada compositor cerca el seu propi llenguatge. Creació d’un seguit d’estils. Es pot equiparar als “ismes” en pintura.

 

 

(veure l’activitat de la pàg. 126 del llibre)

 

Després de la tonalitat tenim els següents estils:

 

a)      Compositors seguidors de Wagner (àmbit germànic).

b)      Impressionistes.

c)      Neoclassicistes.

d)      Dodecafònics.

e)      Altres compositors i estils.

 

 

a) Els compositors de l’àmbit germànic

 

Gustav Mahler fou deixeble de Wagner i de Bruckner. Destacar l’estil grandiós, de grans proporcions orquestrals. Components simbòlics i filosòfics a la seva música.

Richard Strauss també fou molt influït per Wagner: llenguatge cromàtic i dissonant.

 

·        Audició d’Així parlà Zarathustra, de R. Strauss

·        Audició de l’Adagietto de la 5a simfonia de Mahler.

 

 

b) Els compositors de l’àmbit francès (impressionistes)

 

L’impressionisme en música, sobretot el de Debussy, cerca plasmar en el so “impressions” sonores. Dóna importància als acords com a blocs sonors amb entitat pròpia, i deixa una mica de banda la melodia i el sentit cadencial de l’harmonia tonal.

 

·        Audició de Gabriel Fauré, Pavana.

·        Audició del Preludi a la migdiada d’un faune, de Debussy.

·        Audició de La catedral submergida de Debussy

·        Audició del Clar de lluna  de Debussy

*    Audició del Bolero de Maurice Ravel.

 

Música fins la XX Guerra Mundial

 

c) El Neoclassicisme

 

         Retorn al pol clàssic, però sense menysprear les conquestes en el llenguatge de la música.

 

Igor Strawinsky: rus de naixement, però que va anar a viure als EEUU, com tants altres. Tot i seguir escrivint música en estil tonal, dóna molta importància al ritme. També és influït pel folklore del seu país.

 

·        Audició d’alguns fragments de La consagració de la Primavera (bàsicament de La dansa de les joves adolescents).

 

Erik Satie: és francès. Cerca una simplificació de la música. Incorpora elements del jazz, de la música “lleugera” i fins i tot afegeix elements extramusicals (com el so d’una màquina d’escriure, per exemple).

 

·        Audició de les Trois Gimnopédies, d’Erik Satie.

 

d)                 Els dodecatonistes (o Dodecafonistes).

 

Són els integrants de l’anomenada “2a Escola de Viena”, perquè lògicament es mouen al voltant de la capital austríaca. El “cap” de l’escola és el compositor Arnold Schönberg, jueu de naixença, que va ser classificat com a músic “degenerat” pel nazisme. Finalment va marxar, ell també, a viure als EEUU.

 

Schönberg és el responsable de la creació del llenguatge dodecatònic.

El dodecatonisme (també anomenat “dodecafonisme”) és un sistema de composició musical basat en l’ús dels dotze sons (notes) en què es divideix l’octava (recordeu el tema 5: en la música occidental, l’octava es divideix en dotze parts iguals, anomenades semitons). La particularitat és que, en el dodecatonisme, un so només pot tornar a aparèixer després que hagin aparegut els altres onze. D’aquesta manera, es prova d’eliminar la jerarquia sonora d’unes notes sobre les altres que implica la tonalitat tradicional.

La manera com s’ordenen aquests sons és en la sèrie de notes.

Schönberg passa per un seguit d’etapes creatives en la seva vida: la primera és propera al llenguatge postwagnerià (seguint l’estil de R. Strauss o G. Mahler), i la segona és l’etapa que correspon a la troballa del dodecatonisme):

 

* Audició de La nit transfigurada, d’A. Schönberg. Pertany a la seva primera etapa.

* Audició del primer número del Pierrot Lunaire, del mateix autor. És l’obra frontissa entre la primera i la segona etapes.

* Audició de la primera de les Peces per a orquestra, del mateix autor. És una obra plenament dodecatònica.

 

e)                  Altres compositors i estils:

 

Béla Bartók és un dels compositors més influents del s. XX. Va inventar el sistema conegut com a “bitonalitat”, basat en l’acció de dues tonalitats diferents al mateix temps. També va donar molta importància a l’element rítmic i es va inspirar en el folklore hongarès i rumanès. Va destacar com a folklorista, car va fer un gran treball de camp en aquest sentit.

 

* Audició del primer moviment del Concert per a orquestra, de Béla Bartók.

*Audició del primer moviment del Concert per a piano i orquestra núm. 1, del mateix autor.

 

A l’Estat espanyol, trobem diversos corrents. Un dels més importants, fins a mitjans de segle, és el de la música nacionalista, que té com a principals representants a Manuel de Falla, com ja hem vist al tema anterior, però també a Joaquín Rodrigo i a Joaquín Turina.

 

* Audició del primer moviment del Concierto de Aranjuez, de J. Rodrigo.

 

 

TEMA 7.2.1: La música popular dels segles XX i XXI: El Jazz

 

 

         Té els seus orígens al sud dels EEUU. Habitualment s’assenyala la ciutat de Nova Orleans com a bressol del jazz. Per què? allà hi trobem una curiosa mescla humana: negres criolls, alliberats força generacions abans i educats a l’europea (encara avui molts tenen noms i cognoms francesos i parlen francès), negres afroamericans (o sigui, alliberats fa molt poc, que parlen anglès i tenen noms anglesos), blancs anglosaxons i blancs immigrants recents d’Europa. Cadascun d’aquests col·lectius aportarà el seu granet de sorra en el naixement del nou estil.

         Què té de “negre” el jazz? Bàsicament el “sentiment” del blues, les escales pentatòniques (de cinc sons o tons), el marcat sentit rítmic i, a voltes, les formes d’emissió de la veu.

         Què té de “blanc”? doncs els instruments (no tots, car el banjo és una invenció dels negres) i l’harmonia tonal, bàsicament.

         Components que fan el jazz difícilment confonible: a part de tot allò esmentat abans, la improvisació, que és el pilar sobre el que es fonamenta.

 

  1. El primer que trobem és l’estil ragtime. Aquest és bàsicament europeu, i arrenca al segle XIX. Escrit normalment per a piano sol, és la típica música de bar o music-hall. El que fa intuir la nova direcció musical és el ritme, molt més marcat i en estil de swing. El swing és una forma peculiar de tocar, a través del qual el que està escrit com a “dues corxeres” s’interpreta, més o menys, com “una negra i una corxera de treset de corxeres”. (Això darrer no cal que us ho aprengueu, eh?)

 

* Audició de Enterteinment, de Scott Joplin. El primer gran compositor de ragtime. Aquesta composició és coneguda perquè va servir de banda sonora a la pel·lícula El golpe.

 

  1. El següent estil que trobem és el New Orleans, que rep aquest nom, lògicament, perquè és oriünd d’aquesta ciutat del sud dels EEUU. Es caracteritza per un marcat estil improvisat i per l’ús de grans bandes de metalls  (trompetes, trombons, tubes, etc.). També té el seu origen en les bandes de metalls europees. El Dixieland, per contra, sembla ser que era l’estil “rival” del New Orleans, conreat més aviat per músics de procedència blanca.

 

*Audició de Basin street blues, de Louis Armstrong. Una de les primeres grans figures del jazz. Trompetista i cantant, i descaradament una icona cultural del s. XX. A la pàg. 178 de les fotocòpies en parla una mica.

 

  1. El Jazz clàssic, i l’època del swing. El terme swing, a part d’una determinada manera de concebre el ritme suara esmentada, també fa referència a l’estil d’abans de la II Guerra Mundial. És l’època dels primers estàndards (un estàndard és una composició [una cançó] que acaba esdevenint un clàssic del repertori, i sobre el qual molts improvisen. Els músics de jazz estudien i practiquen estàndards. És un dels punts en comú que tenen amb la música “clàssica”: el fet de tenir un repertori “estàndard”, recollit en el seu llibre de capçalera: el Real book).

 

* Audició de Take the a train, de Duke Ellington.

* Audició de Splanky, de Count Basie.

* Audició de I only have eyes for you (Frank Sinatra, Count Basie i Benny Goodman)

* Audició d’un tema de Glenn Miller.

 

  1. El Jazz modern, posterior a la II Guerra Mundial, ve marcat per la figura inimitable de Charlie Parker. Passa per ser “l’inventor” del Bebop, un jazz molt més sofisticat que comença  a ser considerat a la mateixa alçada que la música “culta”.

 

Algunes diferències entre el jazz “antic” i el bebop:

 

         El jazz antic fa servir grans agrupacions instrumentals: metalls, bàsicament. Amb molts intruments de vent. Normalment es toca en locals grans, on la gent anava a sopar, fer copes, ballar, etc.

         El jazz “modern” el toquen normalment petits conjunts: quartets o quintets, i es toca en petits clubs, on la gent va únicament a sentir aquesta música i a gaudir-ne. És un plantejament més “intel·lectual”, si se’m permet l’expressió.

 

* Audició de Take five, de Charlie Parker.

* Audició de Au privave, de Charlie Parker. A la pàg. 178 de les fotocòpies en parla una mica.

* Audició de Take five, en una versió del trompetista Miles Davis, que va començar tocant amb el mateix Parker.

* Audició de Kind of blue, de Miles Davis.

* Audició de I fall in love too easily, del pianista Bill Evans, que va començar tocant en la banda de Miles Davis.

 

* Visionat de la pel·lícula Bird, de Clint Eastwood (4rt B), sobre la vida de Charlie Parker.

* Visionat de la pel·lícula Round Midnight, de Bertrand Tavernier (4rt C), sobre la vida d’un saxofonista de bebop, Dale Turner.

 

  1. El Jazz posterior als 50’:

 

         El free jazz és un estil poc comercial que està basat, com el seu propi nom indica, en la superació de qualsevulla barrera musical, tonal, etc. El free jazz arriba a nivells tan llunyans en el seu discurs que s’acosta perillosament (amb el risc de quedar-se sense públic) a la música “culta” contemporània.

 

* Audició de Free Jazz, d’Ornette Coleman.

 

Després del free jazz, poca cosa queda per dir dins les possibilitats que oferia el llenguatge del jazz, així que entrem en una espiral de cercar influències que puguin enriquir-lo. Veiem alguns exemples:

 

* Audició de Blue bossa, amb Bobby Mcferrin i Chick Corea. La bossa nova és un tipus de música brasilera molt propera al jazz, i que va incorporar-se a aquest darrer cap allà els 70’ gràcies a cançons del gran autor Antonio Carlos Jobim.

* Audició de Spain latin jazz, del gran pianista Chick Corea. La música “culta” (en aquest cas el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo) i el folklore espanyol (o sigui, el flamenc) passen a enriquir el llenguatge “jazzístic”.

* Audició de Bright size live, de Pat Metheny i Jaco Pastorius. El rock també serveix d’influència.

* Audició de Milonga triste, del saxofonista argentí Gato Barbieri: aquí és el folklore llatinoamericà (molts cops és el tango el que inspira aquest músic.

 

 

Anàlisi d’un estàndard de jazz: Au privave, de Charlie Parker.

 

A: aparició del tema. El baix realitza el walking (ritme acompanyant a negres, que fa “caminar” la cançó.

B: rodes de solos

B1: solo de saxo

B2: solo de trompeta

B3: solo de piano

B4: solo de bateria

A’: reaparició del tema

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s