El Jazz

El meu correu electrònic és, com diu a la presentació de la pàgina, falern@xtec.cat també podeu fer servir el de l’space. Tant és: diatessaron2@hotmail.com

 

  AUDICIONS OBLIGATÒRIES PER A L’EXAMEN ESCRIT

Ragtime, de Scott Joplin

Oh, when de saints, de Louis Armstrong

Splanky, de Count Basie

Tuxedo Juction, de Glenn Miller

Take Five, de Charlie Parker

Au privave, de Charlie Parker

Kind of Blue, de Miles Davis

Bright Size Life, de Pat Metheny

Milonga triste, de Gato Barbieri

 

Per escoltar les audicions aneu a "public folder /Audicions de JAZZ" o clickeu aquest enllaç: http://cid-3255b303a6caad46.skydrive.live.com/browse.aspx/Audicions%20de%20JAZZ 

 

TEMA 7.2.1: La música popular dels segles XX i XXI: El Jazz

 

 

         Té els seus orígens al sud dels EEUU. Habitualment s’assenyala la ciutat de Nova Orleans com a bressol del jazz. Per què? allà hi trobem una curiosa mescla humana: negres criolls, alliberats força generacions abans i educats a l’europea (encara avui molts tenen noms i cognoms francesos i parlen francès), negres afroamericans (o sigui, alliberats fa molt poc, que parlen anglès i tenen noms anglesos), blancs anglosaxons i blancs immigrants recents d’Europa. Cadascun d’aquests col·lectius aportarà el seu granet de sorra en el naixement del nou estil.

         Què té de “negre” el jazz? Bàsicament el “sentiment” del blues, les escales pentatòniques (de cinc sons o tons), el marcat sentit rítmic i, a voltes, les formes d’emissió de la veu.

         Què té de “blanc”? doncs els instruments (no tots, car el banjo és una invenció dels negres) i l’harmonia tonal, bàsicament.

         Components que fan el jazz difícilment confonible: a part de tot allò esmentat abans, la improvisació, que és el pilar sobre el que es fonamenta.

 

  1. El primer que trobem és l’estil ragtime. Aquest és bàsicament europeu, i arrenca al segle XIX. Escrit normalment per a piano sol, és la típica música de bar o music-hall. El que fa intuir la nova direcció musical és el ritme, molt més marcat i en estil de swing. El swing és una forma peculiar de tocar, a través del qual el que està escrit com a “dues corxeres” s’interpreta, més o menys, com “una negra i una corxera de treset de corxeres”. (Això darrer no cal que us ho aprengueu, eh?)

 

* Audició de Enterteinment, de Scott Joplin. El primer gran compositor de ragtime. Aquesta composició és coneguda perquè va servir de banda sonora a la pel·lícula El golpe.

 

  1. El següent estil que trobem és el New Orleans, que rep aquest nom, lògicament, perquè és oriünd d’aquesta ciutat del sud dels EEUU. Es caracteritza per un marcat estil improvisat i per l’ús de grans bandes de metalls  (trompetes, trombons, tubes, etc.). També té el seu origen en les bandes de metalls europees. El Dixieland, per contra, sembla ser que era l’estil “rival” del New Orleans, conreat més aviat per músics de procedència blanca.

 

*Audició de Basin street blues, de Louis Armstrong. Una de les primeres grans figures del jazz. Trompetista i cantant, i descaradament una icona cultural del s. XX. A la pàg. 178 de les fotocòpies en parla una mica.

 

  1. El Jazz clàssic, i l’època del swing. El terme swing, a part d’una determinada manera de concebre el ritme suara esmentada, també fa referència a l’estil d’abans de la II Guerra Mundial. És l’època dels primers estàndards (un estàndard és una composició [una cançó] que acaba esdevenint un clàssic del repertori, i sobre el qual molts improvisen. Els músics de jazz estudien i practiquen estàndards. És un dels punts en comú que tenen amb la música “clàssica”: el fet de tenir un repertori “estàndard”, recollit en el seu llibre de capçalera: el Real book).

 

* Audició de Take the a train, de Duke Ellington.

* Audició de Splanky, de Count Basie.

* Audició de I only have eyes for you (Frank Sinatra, Count Basie i Benny Goodman)

* Audició d’un tema de Glenn Miller.

 

  1. El Jazz modern, posterior a la II Guerra Mundial, ve marcat per la figura inimitable de Charlie Parker. Passa per ser “l’inventor” del Bebop, un jazz molt més sofisticat que comença  a ser considerat a la mateixa alçada que la música “culta”.

 

Algunes diferències entre el jazz “antic” i el bebop:

 

         El jazz antic fa servir grans agrupacions instrumentals: metalls, bàsicament. Amb molts intruments de vent. Normalment es toca en locals grans, on la gent anava a sopar, fer copes, ballar, etc.

         El jazz “modern” el toquen normalment petits conjunts: quartets o quintets, i es toca en petits clubs, on la gent va únicament a sentir aquesta música i a gaudir-ne. És un plantejament més “intel·lectual”, si se’m permet l’expressió.

 

* Audició de Take five, de Charlie Parker.

* Audició de Au privave, de Charlie Parker. A la pàg. 178 de les fotocòpies en parla una mica.

* Audició de Take five, en una versió del trompetista Miles Davis, que va començar tocant amb el mateix Parker.

* Audició de Kind of blue, de Miles Davis.

* Audició de I fall in love too easily, del pianista Bill Evans, que va començar tocant en la banda de Miles Davis.

 

* Visionat de la pel·lícula Round Midnight, de Bertrand Tavernier, sobre la vida d’un saxofonista de bebop, Dale Turner.

 

  1. El Jazz posterior als 50’:

 

         El free jazz és un estil poc comercial que està basat, com el seu propi nom indica, en la superació de qualsevulla barrera musical, tonal, etc. El free jazz arriba a nivells tan llunyans en el seu discurs que s’acosta perillosament (amb el risc de quedar-se sense públic) a la música “culta” contemporània.

 

* Audició de Free Jazz, d’Ornette Coleman.

 

Després del free jazz, poca cosa queda per dir dins les possibilitats que oferia el llenguatge del jazz, així que entrem en una espiral de cercar influències que puguin enriquir-lo. Veiem alguns exemples:

 

* Audició de Blue bossa, amb Bobby Mcferrin i Chick Corea. La bossa nova és un tipus de música brasilera molt propera al jazz, i que va incorporar-se a aquest darrer cap allà els 70’ gràcies a cançons del gran autor Antonio Carlos Jobim.

* Audició de Spain latin jazz, del gran pianista Chick Corea. La música “culta” (en aquest cas el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo) i el folklore espanyol (o sigui, el flamenc) passen a enriquir el llenguatge “jazzístic”.

* Audició de Bright size live, de Pat Metheny i Jaco Pastorius. El rock també serveix d’influència.

* Audició de Milonga triste, del saxofonista argentí Gato Barbieri: aquí és el folklore llatinoamericà (molts cops és el tango el que inspira aquest músic.

 

 

Anàlisi d’un estàndard de jazz: Au privave, de Charlie Parker.

 

A: aparició del tema. El baix realitza el walking (ritme acompanyant a negres, que fa “caminar” la cançó.

B: rodes de solos

B1: solo de saxo

B2: solo de trompeta

B3: solo de piano

B4: solo de bateria

A’: reaparició del tema

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s