La Nova canço catalana

Nova Cançó catalana (extret de la Vikipèdia)

Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que
en ple franquisme impulsà una cançó catalana que
reivindicava l’ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies
del règim.

Aparegué a la segona meitat de la dècada 19511960,
en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i Maurici
Serrahima
i integrat per Jaume
Armengol
, Lluís Serrahima
i Miquel Porter,
els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un
clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També
hi va tenir a veure: l’aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de
Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.

El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat
a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara
aglutinà autors i cantants, i després d’un èxit multitudinari al Centre
Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs,
als quals s’afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de
la Serra
.

El 1962 n’aparegueren els primers discs, i hom
començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal,
cantautor, intèrpret d’èxits d’altres autors, etc.

Una professional, Salomé, i un
renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963,
el primer premi del cinquè Festival
de la Cançó Mediterrània
amb la cançó Se’n va anar.

Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la
transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova
Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una
autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop
més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l’oposat hi
havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una
normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit,
aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.

Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la cançó en
els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla,
Guillem d’Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola
(1966)- o nous membres d’Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs
internacionals.

Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que
semblaven desvirtuar les idees inicials.

Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d’Els
Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de
la Serra
, Maria del Mar Bonet,
Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat
han depassat llargament l’àrea lingüística catalana estricta.

Més tard s’han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.

Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels a Galícia, al País Basc i a Castella.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s